divendres, 19 d’abril del 2013

La caputxeta vermella des del punt de vista del llop.

El conte de la caputxeta vermella des del punt de vista del llop. Realment molt interessant.

"N'estic fart de ser el dolent de la història, el terrible i malvat llop. M'han criticat a les meves espatlles, s'han dit coses de mi que no són certes i a més en van escriure un conte titulat "La Caputxeta vermella" que han anat explicant a tots els nens petits per a què em tinguin por durant tota la seva vida. Per aquest motiu és que tinc aquesta fama.
No tenen raó! estic indignat i trist!!!! Us vull explicar el que realment va passar i m'agradaria saber quina és la vostra opinió i que em doneu consells per a solucionar la meva situació.

Un dia estava tranquil·lament collint maduixes silvestres pel bosc on visc, quan de sobte vaig sentir: - crash!- vaig mirar en direcció al soroll i vaig veure aquella nena de la caputxa vermella, que va tot el dia donant voltes per aquí, que estava trencant unes branquetes d'arbre amb les que anava fent una espècie de ram. Vaig decidir amagar-me darrera d'un arbre per veure què feia. Des del meu amagatall vaig observar com anava arrencant totes les flors que veia, mentre aixafava els insectes i bolets verinosos que es trobava pel camí.

- Que no sap aquesta nena que això no s'ha de fer?- Vaig pensar.
- Cal actuar ràpidament i donar-li un bon escarment-
Dit i fet. Vaig sortir de darrera l'arbre i dirigint-me a ella vaig dir.
- On vas Caputxeta?-
-Vaig a casa de l'àvia, que està malalta, a portar-li aquesta cistelleta amb menjar.

Immediatament se'm va acudir una idea.
- Caputxeta, jo sé una drecera per arribar més ràpidament a casa de l'àvia. Mira, és per allí-
Si, si, ja sé que vaig fer malament en mentir (la vaig enviar pel camí més llarg) però és que havia de parlar amb l'àvia i explicar-li el que feia la seva neta pel bosc abans que ella arribés. Vaig córrer i en arribar a casa de la velleta vaig trucar a la porta i vaig entrar. Vaig explicar a la bona dona tot el que feia la nena i els dos vam decidir de donar-li un bon ensurt.
La iaia em va proposar la manera de fer-ho. Ella s'amagaria a l'armari mentre jo disfressat d'àvia estaria al llit. La resta ja la coneixeu:
- Toc, toc-
- Qui hi ha? -
- Sóc jo la Caputxeta- i... tot el que ja sabeu pel conte.

Us juro que la meva intenció no era menjar-me-la sinó simplement fer-li un bon ensurt. El que va passar és que no havia previst que hagués un caçador per allí, que en sentir els crits de la boja de la nena, em vingués a disparar. Vaig haver de fugir "cames ajudeu-me" cap a un altre bosc llunyà. Dies després em vaig assabentar, pel diari, que l'àvia de la Caputxeta havia mort d'un atac de cor aquell mateix dia i que per tant ningú sabia la veritable història."

dilluns, 7 de gener del 2013

Una bona lliçó

Després de les vacances de Nadal havia arribat una nena nova a la classe de tercer de primària. Es deia Bimba i tot i que venia del Senegal, sabia parlar perfectament el català perquè la seva mare era catalana. A l'hora del pati la mestra va obersar com tots els nens li giraven l'esquena i no volien jugar amb ella. Va pensar que hi havia de fer alguna cosa i es va inventar una feina que pogués ajudar a la nouvinguda. A l'endemà només entrar a la classe la professora va dir:
- Agafeu un full. A la part de davant, hi escriureu una descripció física de vosaltres mateixos i a la part del darrere, m'explicareu què us agrada més fer quan teniu temps lliure.-
Quan van acabar la mestra els va recollir tots...
- Molt bé nens, els llegirem després del pati.-
La mateixa escena del dia anterior es va tornar a repetir, però amb una petita diferència, una de les companyes de la classe es va acostar a la Bimba, li va donar la mà i li va dir:
- Vols venir a jugar amb mi?-
Que contenta que es va posar la nena, juntes van passar una bona estona jugant i rient sense parar.
Quan van tornar a la classe van començar a llegir, un per un, tot el que havien escrit. Les descripcions físiques eren molt variades, hi havia nens rossos, nenes morenes, i fins i tot i havia un pèl-roig. De colors d'ulls també n'hi havia de diferents.
- Molt bé, va dir la mestra veig que sou força diferents físicament. Ara llegiu què us agrada més fer.-      
Aquí les respostes eren totes molt similars. A alguns els hi agradava jugar i llegir, a d'altres jugar i mirar la televisió, uns preferien jugar i dibuixar, però la resposta que va ser més unànime va ser la d'estar amb els seus familiars i amics.
- Us adoneu nens, que per molt diferents que siguem físicament, tots desitgem fer el mateix per passar-ho bé i ser feliços?-
-Siiiiiiiiiiiiiiiiiiii - van cridar tots alhora...
Al dia següent quan va arribar l'hora del pati, la mestra no es podia creure el que veien els seus ulls, el seu pla havia funcionat i tots, absolutament tots, jugaven junts al fet i amagar.  

divendres, 7 de desembre del 2012

Assaborir cada moment

"Una història Zen compta que un monjo estava grimpant per una escarpada muntanya. De sobte, davant d'ell, va aparèixer un tigre que rugia i li tancava el pas. A la seva esquena, l'arracada es convertia en un abisme immens.
Mentre decidia què anava a fer, el monjo va dirigir la mirada al vessant que tenia al seu costat. Allí, els seus ulls es van fixar en una petita planta que havia aconseguit arrelar en una esquerda. I de l'única tija de la planta penjava una perfecta maduixa salvatge, vermella i madura, que lluïa amb la rosada. El monjo va estendre la mà, va arrencar la diminuta fruita, la va assaborir amb la llengua i va tancar els ulls extasiat.
ASSABORIR CADA MOMENT. Tractar de trobar un toc de felicitat en els esdeveniments quotidians. I tractar d'aturar-se davant les maduixes salvatges, sense importar la forma que es presentin."

Autors: R.Taylor, S.Seton i D.Greer - Procedència: del llibre "Plaers senzills"

dilluns, 3 de desembre del 2012

Autoestima

Com créixer

Un rei va anar fins el seu jardí i va descobrir que els seus arbres, arbustos i flors s'estaven morint.
El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Mirant al Pi, el va trobar caigut perquè no podia donar raïms com la Vinya. I la Vinya es moria perquè no podia florir com la Rosa.
La Rosa plorava perquè no podia ser alta i sòlida com el Roure. Aleshores va trobar una planta, una maduixera florint i més fresca que mai.
El rei va preguntar:
- Com és que creixes saludable enmig d'aquest jardí musti i ombriu?
No ho sé. Potser sigui perquè sempre vaig suposar que quan em vas plantar, volies maduixes. Si haguessis volgut un Roure o una Rosa, els hauries plantat. En aquell moment em vaig dir: "Intentaré ser maduixa de la millor manera que pugui". 

Jorge Bucay

divendres, 30 de novembre del 2012

Amabilitat

Les galetes màgiques

Cada dia, la Mina, es llevava d'hora, per preparar unes galetes, molt especials, que després a la tarda venia al mercat del poble. Eren molt famoses, no h'hi havia  cap d'igual. Portavenuns ingredients secrets, que només ella sabia, perquè la seva àvia li havia donat la recepta, amb la condició de seguir guardant aquell secret. Una fada despistada, es va deixar la recepta als peus del seu llit, una nit mentre escoltava un dels contes que sempre explicava.
Les galetes eren màgiques, quan te les posaves a la boca, tenien el gust que desitjaves que tinguessin, quan te les empassaves, et feien oblidar per una estona, qualsevol deure, ... i tornaves a ser un infant, fins que passava el seu efecte al cap d'una estona.
La Mina les venia a mercat, amb un full que n'explicava les seves propietats.
Un dia, el noi més ric i garrepa del poble, en va voler provar una, però deia que no la pagaria, si no s'ho passava bé. La noieta, li va assegurar que s'ho passaria s'hallò més bé, en cas contrari, no li cobraria ni un cèntim.
El jove, se la va posar a la boca, i la cara va començar a canviar al mastegar-la. En pocs segons ja estava saltant, corrent i jugant a pilota. Va passar-s'ho bé, de debò. Però quan se li va passar l'efecte, va tornar a ser el noi garrepa que era abans i es va negar
 a pagar-li a la nena, dient que no s'ho havia passat gaire bé tornant a ser un nen..
Llavors, va aparèixer la fada inventora de la recepta i el va convertir en un senyor molt vellet que no es podia gairebé bellugar. Només podria ser com abans si li pagava el que li debia a la Mina, i així ho va fer..., de cop, va tornar a ser jove, i apresa la llicó, no va tornar a ser garrepa mai més.

diumenge, 25 de novembre del 2012

L'esperança

Podem arreglar el món!


Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

Gabriel García Márquez

dissabte, 24 de novembre del 2012

Aprendre a afrontar les pròpies pors

El gra de cafè

 

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.
El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.
El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.
Mirant a la seva filla, li va dir:
-         Digues, Laura, ¿que veus aquí?
-         Veig pastanagues, ous i cafè
-         Toca les pastanagues, ¿com estan?
-         Estan toves
-         Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?
-         És un ou dur
-         Ara tasta el cafè. T’agrada?
-         Mmmm, sí, ha quedat boníssim
La noia va demanar:
-         Que em vols dir amb això, pare?
-         Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.
L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.
-         I el cafè?
-         Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?
-         Que vols dir?
-         Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?
¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

La Felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.